Divendres 25 de setembre ens trobem unes 47 persones per zoom, és el segon seminari que es fa online arran de la COVID-19, és emocionant veure’ns i estrany el format. El seminari es titula “El meu cos que somia, el nostre món que somia: un seminari online per treballar experiències somàtiques”.
Per situar-nos una mica, el primer dia va consistir en una petita introducció a la teoria bàsica de treball de processos i un exercici per aprendre a desplegar una sensació corporal; el segon dia ens vam centrar més a entendre teòricament i vivencialment el que vol dir donar espai a les experiències que tenim, com les experimentem i en quins canals s’expressen, i practicar desplegar una experiència del nostre dia a dia que ens bloqueja. També vam fer un exercici sobre els símptomes crònics. El tercer i últim dia es va enfocar en la relació que hi ha entre el que passa al món i com es manifesta en el nostre cos, perquè la memòria històrica és important per situar l’impacte dels traumes col·lectius que hem viscut al llarg del temps i com això es manifesta en símptomes corporals, somnis, salut mental i patrons culturals, i que ens afecta individualment i col·lectivament.
Per mi el seminari ha sigut com un entrenament que comença en el micro, com són les experiències i sensacions corporals, fins a arribar al més macro, com ens afecten els conflictes socials i es manifesten a través de símptomes corporals.
Alguns aprenentatges importants han estat al voltant de com seguir i amplificar l’experiència corporal a través de romandre en la informació sensorialment arrelada, posar l’atenció en la zona del cos on tenim aquesta sensació, ajuda a amplificar el que està passant, i mentre més temps estàs, més podem entendre i descobrir com és i quina és la seva essència i així poder conèixer més aprendre a utilitzar-la.
Comparteixo també un exercici que em va agradar molt, es diu “La pràctica de l’estancament” del Presencing Institue, una manera creativa de transformar una situació que tenim estancada, des de la perspectiva del cos i del moviment, i no del pensament com solem fer. Aquí teniu uns vídeos que expliquen l’exercici en anglès https://www.presencing.org/resource/tools/stuck-exercise-desc.
Un altre punt important va ser conèixer com es treballa al voltant dels símptomes crònics o experiències corporals de llarg termini. Quan ens passa, tendim a preguntar-nos perquè ens passa això a nosaltres, i ho vivim com experiències individuals i en soledat, en canvi, si les despleguem, ens adonem que generalment ens porten a un lloc contracultural, ens conviden a estar en el món d’una manera diferent i potser molt alliberador i nutritiu no solament per una mateixa, sinó també per la resta del món.
Per últim, ens vam entrenar en prendre consciència de com es manifesten els impactes del que passa al món a través dels símptomes corporals. Van nomenar a Sherri Mitchell, Resmaa Menakem, Tomas Hubl i Arnold Mindell per explicar diferents perspectives del trauma transgeneracional i la interconnexió que tenim les diferents persones arreu del món amb la resta d’éssers vius i la natura.
Us deixo amb un tros d’entrevista que va fer Vicki Robin a Sherri Mitchell en el seu programa Covida Conversations (https://vickirobin.com/podcasts/covida-conversations/sherri-mitchell-covida-conversation/):
Per tant, quan sentim un dolor immens que no podem explicar, perquè no hi ha hagut cap experiència desencadenant per a nosaltres en la nostra vida quotidiana, el que no ens adonem és mitjançant l’entrellaçament quàntic, que el que està passant és que experimentem el dolor de la mare balena que va portar el seu nadó durant disset dies intentant explicar-nos què estem fent amb el seu ecosistema. Quan estem inundats de solitud, tot i que estem connectats a persones que estimem i ens sentim compromesos, sentim la soledat de l’últim rinoceront blanc del planeta que no té ningú a la seva espècie per parlar o comunicar-se o estar-hi. Quan ens despertem a mitjanit amb pànic, estem experimentant el que viuen els arbres de l’Amazones mentre es cremen i es talen per talar-los. Estem vivint totes aquestes experiències col·lectives de tot això emocional (suposo que intentaré pensar la paraula perfecta per a això) d’aquesta ona emocional, que és una evidència de la reconnexió de les nostres sinapsis amb les sinapsis de la vida en el planeta.